La joventut estava disposada a agafar, d’una vegada per totes, el timó de la seva vida i d’avançar amb les ales esbatanades per l’oceà de la llibertat de l’existència. Malauradament, n’hi hagué molts que, més que navegar, naufragaren en aquesta mar immensa de la llibertat: foren engolit per un tifó furiós de sexe, drogues i rock and roll. Sobretot de les drogues, que prengué el governall de les seves naus desorientades.

Tal i com ja havia demostrat feia segles Ícar, desafiar els consells dels pares no sempre resulta beneficiós. Per volar, cal que algú t’ensenyi a fer servir les ales. Potser fou aquell imprudent i arrauxat jove grec el primer que constatà que la immensitat de la llibertat absoluta pot provocar vertigen. La joventut dels seixanta també hagueren d’aprendre que ningú no neix ensenyat. I que l’aprenentatge no acostuma a resultar fàcil: els que no en foren capaços potser no s’ enfonsaren a l’Egeu, com el fill de Dèdal, però si que es quedaren pel camí.

Un camí que precisament havia donat lloc uns anys abans a una de les obres més valorades —des del meu modest punt de vista, injustament— de l’anomenada Beat Generation: On the road (A la carretera), de Jack Kerouac. Una novel·la que reflectia, amb un estil directe i espontani —que amb el temps l’ha perjudicat més que beneficiat— aquells temps de nomadisme i de voluntat de canvi, d’enfrontament i ruptura amb el món rutinari que els havien legat els seus pares. Un llibre d’excessos que pretén descriure una època caracteritzada pels excessos.

Just a l’altra banda se situa Sylvia, de Leonard Michaels, un autor quasi desconegut al nostre país que Viena Edicions ha tingut l’encert d’incorporar al seu catàleg. La novel·la se submergeix exactament en el mateix moment històric arrauxat i incontenible dels autors de la beat generation però des d’un angle i emprant un estil literari del tot oposat. Tot i que el seu ritme segueix essent ràpid, allunyat de la morositat proustiana, per exemple, la sotmet a les conveniències de la seva narració. La fugacitat i l’espontaneïtat —que massa sovint deriva en precipitació— de Kerouac es substituïda per una velocitat pausada, si se’m permet la gosadia de l’oxímoron.

El seu és un ritme veloç amarat de calma, d’una serenor quasi melancòlica. D’una introspecció, lúcida, més anímica o espiritual que no pas analítica. La imponent maregassa de sexe, drogues i destrucció        que compartí l’autor amb la Sylvia que dóna títol a l’obra en seu intent de capbussar-se en l’oceà convuls d’experimentació, de coneixement i de reconeixement dels anys seixanta Michaels ens els descriu amb un pols ferm i segur, contingut.

Segurament hi ha ajudat força que no redactà l’obra quan es produïren els esdeveniments, sinó al cap de molts anys, quan el pas del temps havia anat esmussant les arestes dels seus records i de la seva aflicció. En certa manera, la memòria ha permès transformar en lírics, gairebé en poètics, aquells anys que Kerouac, Burroughs i Ginsberg convertiren en una exaltació, en una enfollida devoció. Ha convertit l’aspror i l’agror d’uns temps difícils en material literàriament sensible.

Parafrasejant i modificant un xic el sentit de l’inici de l’Anna Karenina del genial Tolstoi, podríem dir que Sylvia evidencia que “Tots els matrimonis infeliços s’assemblen; però cadascun d’ells és infeliç a la seva manera”. Un infortuni que la vellutada prosa de Michaels aconsegueix el miracle de convertir no tan sols en acceptable sinó fins i tot en agradosa. Una prosa senzilla, gens afectada, que flueix suaument i ens permet viure una estada a l’infern des de dins sense sortir-ne gens escaldats. Més encara, fent que arribem a sentir-ne fins i tot una certa enyorança.

I el que és més important, ens referma en una idea que hauria de constituir la nostra brúixola com a lectors i guiar-nos sempre: un escriptor, per damunt de tot, el que ha de saber és escriure! Un principi que hauria d’ésser evident, però que sembla que alguns autors obliden amb massa facilitat. Per més que l’argument hi compta, i força, la literatura hauria d’ésser sempre més forma que no pas fons. Més com que no pas què. En el cas de Sylvia, la seva prosa no només ens captiva, sinó que esdevé addictiva: ens convida no tan sols a llegir-la sense pauses, sinó també a rellegir-la. A llegir-la amb un llapis a la mà i a assaborir-la en noves lectures.

Això sí, només apta —i recomanable— per aquells que no creguin que una història d’amor ha d’acabar, forçosament, com una pel·lícula de Hollywod. Per aquells que l’amor —i el desamor— és un pedaç més de la vida. Un pedaç o, a voltes, un estrip.

Transcric tot seguit una mostra innegable del caràcter addictiu de la seva sàvia i precisa manera de narrar. Un extret breu que, segons el meu parer, podria constituir perfectament una narració curta autònoma de gran exquisidesa:

«L’habitació era en una casa plena de coses feixugues i impassibles cobertes amb llençols blancs. Les persianes estaven abaixades; les portes, tancades, tot defensant-se de la llum i de l’aire fresc. Hi vivia un home d’uns seixanta anys que lliscava entre embalums i ombres. No feia servir pràcticament res, pel que es veia, i ho mantenia tot inalterat, amagat, com si esperés la tornada del veritable hoste de la casa per treure els llençols, utilitzar els mobles, viure-hi. Se’m va acudir que algú que li era proper havia mort i que la vida de l’home també s’havia aturat, o que temia terriblement la mort i per això s’havia sotmès a aquesta condició fantasmagòricament reduïda, utilitzava cada cop menys coses, no canviava res, es movia només entre les ombres. No era culpable d’estar en aquesta món. Com que no existia, no moriria mai.»

dijous, 9 de setembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

Un exemple, que paradoxalment podria formar part dels dos grups esmentats, recollint els defectes d’ambdós i negligint les seves possibles virtuts, és Una volta de rosca, de Henry James. Una d’aquelles narracions o novel·les curtes canòniques que sovint es presenten com a imprescindibles però que, almenys segons el meu parer, no és més que un enorme no-res inflat de vanitat escrit amb un llenguatge barroc i feixuc.

Precisament tot el contrari d’Els dies difícils, de Maria Mercè Roca. Una obra rodona —o quasi, com veurem més endavant—, plena de sensibilitat, d’encís i de vida. Una preciosa i precisa novel·la, escrita amb un llenguatge planer i ric a la vegada, que et retorna el gust de la lectura. Una obra d’entrada modesta que ben segur que no formarà part de cap cànon literari, i menys encara de cap d’universal o estranger, però que sens dubte pots recomanar a qualsevol reduint quasi a zero el risc d’errar-te en l’elecció.

No és, per descomptat, cap sorpresa. L’autora és, per mèrits propis, una de les tres o quatre millors novel·listes —i en aquest cas no faig distincions de gènere, malgrat usar el femení— de les nostres lletres. De fet, n’hi hauria ben bé prou amb una sola de les seves obres (Cames de seda) per atribuir-li aquesta posició de capdavantera.

Si algun detall específic caracteritza per damunt d’altres consideracions les novel·les de Maria Mercè Roca és el de la insostenible gravetat de la lleugeresa: les seves obres no acostumen a ésser excessivament generoses pel que a la quantitat de pàgines es refereix, però mai no són simples, esquemàtiques o poc elaborades. Els seus personatges no són gens plans ni d’una sola peça. A la inversa, no poden ésser més plens ni amb una personalitat, una vida i un caràcter més ben definits i justificats.

En el cas concret d’Els dies difícils, als lectors ens resultarà complicat oblidar-nos d’un personatge tan complet, real i contradictori —conformat per aquella confusa i inextricable mescla d’ombres i llums que conformen el trencaclosques de la nostra personalitat— com el de la Joana. El seu record ens acompanyarà una vegada haguem clos la darrera pàgina de la novel·la.

Novel·la a la qual només he estat capaç de trobar-hi un gran però, això sí, un de prou important: un final massa simple, massa perfecte, poc coherentment i innecessariament feliç, segons el meu parer, que posa en perill la resta de les seves innegables virtuts. Un final que sembla no escaure gens a l’obra que culmina. Com si es tractés d’un vestit fet a mida… per un altre personatge!

Això no obstant, aquest final tan poc conseqüent amb la mateixa obra, no aconsegueix —almenys, no del tot— rebaixar la seva alta, altíssima, qualitat. No evita que ens reforci la idea que la literatura —entenguem-nos, la bona literatura, de fet l’única que mereix d’ésser anomenada així— no té ni ha tingut mai rival possible!

Com a mostra, no em cal més que transcriure un paràgraf de la novel·la, on l’autora combina magistralment fons i forma, idea i paraula. Fins i tot, potser, prosa i poesia:

«No dormo, li diu, al contrari, estic ben desperta, i tinc una estesa de fotos aquí al meu costat. Mira, li explica inspirada, les imatges tenen un instant paralitzat, o congelat, a dintre del paper, però quan les miro, com si els meus ulls cremessin, degoten, sento que alliberen els sentiments empresonats i que els records ressusciten. (…) O sigui, li explica, que amagada en l’estesa de fotos, al darrere d’aquest desgavell sense jerarquia ni classificació, hi ha una mena de narració ordenada; les fotos, que són trossets de vida que pot semblar que no tenen res a veure els uns amb els altres, s’acaben unint (…) I resulta que les fotos, li diu emocionada, que de fet són mudes, acaben parlant i les  imatges es converteixen en paraules que expliquen una història, que és la meva i la de la meva família.»

diumenge, 5 de setembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Malauradament l’enfrontament armat entre hebreus i àrabs fa vora seixanta anys que dura. I cada vegada sembla més difícil que es pugui arribar a una posició de consens que permeti acabar, per fi, amb els devessall de víctimes que s’han anat produint des de llavors. Com en totes les guerres o conflictes bèl·lics, la primera víctima —tot i que no pas la més important, per descomptat— fou la veritat. O, per dir-ho amb major precisió, la de la realitat.

Provar d’escatir que és, exactament, el que ha succeït —i encara menys tot el que ha succeït— al llarg dels seixanta anys de violència incessant és poc menys que impossible. Per no afirmar impossible del tot. Segurament tant com tractar d’esbrinar qui fou el qui llançà la primera pedra —per dir-ho en termes bíblics. Segons els palestins, la llançaren els israelians; segons els israelians, els palestins. O el que és el mateix, des del punt de vista de tots ells, la culpa i la responsabilitat última va ésser, és —i sempre serà— dels altres.

Sense tenir en compte que tan important, si no més, que saber qui fou el primer que llançà la pedra és saber qui els la posà a les mans. I, sobretot, qui féu que se la volguessin llançar els uns altres… I en aquest punt la responsabilitat dels estats vencedors de la II Guerra Mundial és innegable.

Si el propòsit del nou diàleg de pau impulsat per Obama és seguir la via de l’assumpció mútua de culpabilitats, el camí acabarà, com sempre, en un cul de sac. O el que encara és pitjor, tal i com finiren tots els anteriors: en via morta. En una via morta que omplirà altra vegada en territori en disputa de sang, de patiment i de sacrificis en els dos bàndols. En els dos bàndols que des de fa decennis combaten en aquesta cruel guerra sense quarter oficialment no declarada.

Tal i com demostrà, sense cap mena de dubte, el procés de pau de l’Ulster —si se’m permet parafrasejar la dita de Ghandi—, l’únic camí viable vers la pau és la pau mateixa. Només fent tabula rasa hi pot haver un bri d’esperança. Només essent capaces ambdues parts de dur a terme el sacrifici suprem d’oblidar els greuges de l’altra existeix una mínima possibilitat que s’encengui una feble llumeta al bell mig de la foscor.

Una dolorosíssima opció, la d’oblidar —i el seu ineludible corol·lari, segurament encara més coent i insofrible: perdonar!— que tan sols seran capaços d’assumir i d’acceptar si comprenen que el millor homenatge a les víctimes no és la venjança, sinó el d’evitar que se’n segueixin produint.

dissabte, 4 de setembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

PS: Poc hi podem fer, des del nostre país, però almenys podem aportar-hi el nostre granet de sorra, sobretot aquelles persones —polítics i articulistes— que tenen una projecció publica: fer també tabula rasa dels nostres prejudicis, ja siguin en contra o a favor dels uns o dels altres. En el cas d’algunes destacades personalitats, n’hi hauria prou amb que deixessin d’atiar el foc…

Vagi per avançat que el futbol, com a esport de masses —i encara menys com a espectacle que cloroformitza i incentiva el conformisme—, no m’ha interessat mai de manera especial.

Amb tot, no puc més que afanyar-me a felicitar-te per haver complert tan estrictament les promeses que vas fer en període electoral. Tant de bo l’amic José Luis Rodríguez Zapatero hagués estat capaç de seguir el teu immillorable exemple. Potser així encara tindríem un Estatut mínimament admissible, en comptes d’aquest estatuet de la Senyoreta Pepis que ens han deixat després de rebre els petits retocs de les càmeres legislatives espanyoles i dels seus tan comprensius òrgans judicials!

La teva gran promesa electoral —per no dir l’única, car a nivell esportiu era complicat prometre millores…— era “no entrar en política”. Ho indicaves, prou explícitament, al programa que vas presentar: “Cal evitar (…) posicions que tinguin consonàncies polítiques i els màxims representants del Club mai utilitzaran el càrrec per a interessos polítics personals o partidistes.” I, per si hi havia algun dubte, hi afegies: “El Barça ha estat, i ha de seguir essent, un Club integrador i respectuós amb tots els pobles i comunitats d’Espanya.”

Una posició que reblares a principis de juny de manera coratjosa en la teva visita a Òmnium Cultural, en contestar que per a tu, i en relació amb el Barça, què significaven els termes “llengua, cultura, país”: “La llengua del Barça? La catalana; El país? Catalunya; La catalanitat del club? Innegable”.

Tot i amb això, alguns malpensats, que segurament no et coneixien prou, van apressar-se a dir que hauria estat encara més coratjós si haguessis repetit la mateixa resposta en d’altres ambients on, per dir-ho suaument, el catalanisme no desperta tanta. En una cadena radiofònica que copa la majoria dels insults i blasmes de les ones dels matins, per exemple.

D’altres, amb el catastrofisme i el victimisme que caracteritza els sectors més intransigentment catalanistes, fins i tot gosaren demanar en alguns dels seus articles a la premsa o en les seves exposicions públiques, si t’hauries expressat d’idèntica manera si el cicle d’Òmnium no s’hagués titulat, precisament, “Compromís amb la llengua i el país”?

Afortunadament, amic Sandro, el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc! Ja no quedarà ningú que pugui malpensar o tenir dubtes! Després del “respecte” que has mostrat en la inauguració del XXXIè Congrés Mundial de Penyes “cap a les persones de fora de Catalunya” parlant-los en l’idioma “què entén pràcticament tothom”,  el teu compromís amb la llengua i el país no podrien ésser més incontestables! Això sí, amb un país que no és el nostre i amb una llengua que no és la pròpia de la nostra terra!

dijous, 26 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

Ens ho ha recordat la Defensora del Pueblo en funcions, María Luisa Cava de Llano en assegurar que el fet que hagi presentat un recurs al Tribunal Constitucional per la Llei d’acollida no suposa cap “atac a la identitat catalana”.

Entre d’altres raons, perquè “Jo he nascut a Catalunya, vaig viure-hi molts anys, parlo català, em vaig educar i em vaig formar allà. Tinc els meus pares, avis, besavis i rebesavis allà enterrats, i no se m’acudiria pensar que qualsevol cosa amb la que no estigui d’acord suposa un atac a Catalunya.”

Una qüestió, aquesta, sobre la qual mai dels mais no se’ns acudiria gosar dur-li la contrària! Estem convençuts que cap idea sobre llengua i identitat catalanes amb la qual ella “no estigui d’acord” mai no podria suposar “un atac a Catalunya!” Una altra qüestió seria si es tractés d’idees amb les quals ella sí hi pogués “estar d’acord”…

Com tampoc se’ns passaria pel cap, per descomptat, recolzar les manifestacions de José Montilla que l’acusaven directament d’actuar “a les ordes del PP”. Què hi pot tenir a veure, que formés part d’aquest partit fins el moment en que fou designada —quan l’hagué d’abandonar per imperatiu legal— amb el fet d’impugnar una llei que pretén evitar la desaparició del català? Quan s’ha vist que el PP recorri lleis només pel simple fet que aquestes recolzin la nostra llengua?  La llengua que, segons les seves teories, “prohibeix l’espanyol a Catalunya.

Segons l’eminent parer d’aquesta demòcrata, interpretar el seu recurs com un “atac a la identitat catalana” són “ganes de buscar titulars tan fàcils com enganyosos. No s’hauria de faltar al respecte als ciutadans d’aquesta manera”. Afegint-hi que la seva funció és defensar el poble espanyol “i Catalunya, que jo sàpiga, és a Espanya!”.

Té tota la raó, és clar: aquesta bona dona ha fet exactament el que havia de fer, defensar el poble que representa i complir lleialment les obligacions del càrrec pel qual no ha estat escollida. Al cap i a la fi, fou nomenada com a adjunta primera, no pas com a Defensora del Poble (espanyol). I la seva primera obligació —envers ella mateixa— és aprofitar la seva interinitat per assegurar-se… que ningú no li prengui el lloc que ara ocupa!

I ben certs que ho està fent: presentant aquest recurs tan urgent, s’ha garantit els vots del PP en bloc i de bona part del PSOE! Ho ha evidenciat ella mateixa, en afirmar que està convençuda que el seu predecessor també hauria presentat el recurs, si no hagués caducat el seu mandat. Si la seva pretensió és seguir fidelment les passes d’Enrique Múgica ningú amb un mínim de coneixements o de memòria no pot dubtar que el pueblo español estarà ben defensat!

Una altra història, és clar, és si considera, com el seu antecessor que, en el cas de Catalunya i el poble català, la millor defensa és un bon atac!

dissabte, 21 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

Amb major raó quan el que ho pretén no deixa d’ésser un modest i del tot prescindible autor d’articles d’opinió. Em caldrà conformar-me enllestint l’anàlisi amb aquest tercer lliurament. Renunciant, doncs, a provar d’interpretar per exemple aquella indesxifrable frase que afirma que “La concepció d’Espanya com a ‘Nació de nacions’ ens enforteix a tots”. Ens haurem de quedar amb les ganes de saber: qui la concep així? (el Tribunal Constitucional segur que no!) i, a qui enforteix, aquesta concepció irreal?

Tampoc podrem saber, per manca d’espai i de temps —i, per què no confessar-ho?, de capacitat— a quina pitonissa, o més aviat endevina, van acudir per afirmar tan categòricament que “als assistents” a la manifestació del 10 de juliol “els animava” una “pluralitat d’opcions”. I, el que és encara més miraculós, també als “no assistents”!

Si ja resulta prou arriscat aventurar els motius que han motivat als presents a assistir a una manifestació (tot i que en aquest cas els crits majoritaris reclamaven clarament independència), més inversemblant resulta encara atribuir un significat o unes determinades motivacions “als no assistents”!

No em restarà altre remei que limitar-me a donar humilment la raó als redactors de l’article, quan indiquen que “els efectes jurídics de la sentència sobre la realitat de l’Estatut són petits. No només per l’extensió del text  afectat -un sol article i incisos de paràgrafs de 13 articles sobre 238-, sinó també perquè la pràctica totalitat segueix en vigor”.

Qui, amb dos dits de seny, gosaria negar que els efectes de la sentència del Tribunal Constitucional “són petits”? Quatre detallets insignificants i prou: els termes “Catalunya com a nació” i “la realitat nacional de Catalunya” no tenen “eficàcia jurídica”;  els nostres drets històrics no son ni poden ésser “el fonament del nostre autogovern”; la llengua pròpia de Catalunya no és “jurídicament exigible”, el finançament ha d’harmonitzar-se amb el de les altres comunitats autònomes…

Els efectes difícilment podrien ésser més “petits… Al cos sencer de l’Estatut, els generosos magistrats del TC s’han limitat a arrancar-li alguns òrgans del tot prescindibles: el cor (el concepte de nació i el fonamentat dels drets històrics), l’ànima (la llengua pròpia) i els pulmons (la capacitat d’autofinançament)! A la resta de l’organisme la cirurgia ha estat purament ornamental.

En aquestes condicions, com se’ns podria acudir reclamar la independència! Al cap i a la fi, no és cert que, fins i tot amb el cap tallat, les oques caminen encara unes passes… abans de caure desplomades sense vida!

dimarts, 10 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Comparteix

Dic “consideràvem” perquè, provincians, incultes i àgrafs com som els catalans —els no hem tingut, per suposat, el privilegi d’emigrar a l’inequiparable Madrid, la Gran Metròpoli Universal i Far d’Alexandria de la cultura i la ciència moderna!— abans del seu article crèiem, erròniament, que hi havíem perdut bous i esquelles. Pensàvem, il·lusos de nosaltres, que ens l’havien torpedinat, primer, amb la generosa retallada de l’incombustible Alfonso Guerra (tocat…); i abatut després amb càrregues de profunditat d’efectes endarrerits, amb les rebaixes avançades al juny de l’il·lustre i tan comprensiu Alt Tribunal espanyol (i enfonsat!).

Una visió que no podia ésser més curta de mida ni esbiaixada, treta de mare i exagerada tan sols per l’interès que tenim quatre “sobiranistes” mal comptats de magnificar “qualsevol fricció com a ofenses a Catalunya” i d’expressar injustificadament un “plany independentista (…) que exagera i amplifica els greuges i, quan no existeixen, els inventa”.

En el cas de la sentència, negats en general com som els catalans i catalanes per a l’anàlisi serena i ajustada a la “realitat”, i sense que els dos eminents i infal·libles estadistes espanyols ens ho indiquin clarament, no acabem d’entendre si el que hem fet és exagerar una “fricció” o bé “inventar-nos-la”…

En el primer supòsit, el més favorable a nosaltres, ja que ens reconeix un deix, per més residual que sigui, d’intel·ligència, hauríem convertit una “fricció” de no res en un “greuge”. O el que és el mateix, amb la nostra mala fe sobiranista habitual, hauríem convertit en un greuge un “desacord” o “una topada lleugera” (que és com defineix el diccionari el terme fricció) entre la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya i l’insigne i comprensiu tribunal espanyol. Hauríem convertit un fet insignificant —retallar els engranatges essencials d’un Estatut aprovat pel 90 % dels membres del Parlament— en un gran greuge. Hauríem convertit l’anècdota en categoria!

En el segon supòsit, que ens és —per dir-ho de manera elegant— menys favorable, ja que equipara la nostra capacitat cerebral d’anàlisi amb la de les amebes o altres organismes unicel·lulars, ens hauríem limitat a “inventar” una “fricció” o “topada lleugera” entre els desitjos majoritaris dels catalans i catalanes i la més alta justícia espanyola.

La qual cosa significaria, en la menys greu de les interpretacions que permeten les seves paraules, que ens havíem “inventat” una “fricció” o “topada lleugera” que mai no va existir. I, en la més greu, que hauríem estat tan simples i ximples com per creure’ns la mentida que ens havien dit els nostres representants polítics, que (si fem cas de nou de la definició que recull el diccionari) ens havien “presentat com a veritable o real una cosa que no ho era”: que el Congrés i Tribunal Constitucional espanyols ens havien retallat l’Estatut!

O potser els polítics catalans encara van gosar anar més lluny i van atrevir-se a “inventar-se” la mateixa existència d’un Estatut que mai no ha estat ni “veritable ni real”?

diumenge, 8 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

Ho demostra l’article que l’insigne Felipe González i l’enlluernadora Carme Chacón publicaren —com no?— al diari El país. El text, del qual no en consta l’autoria exacta, no pot ésser més diàfan, aclaridor i alliçonador. Tot i que segurament l’ajut de Ses Eminències era del tot innecessari, potser contribuirà a obrir ben oberts els ulls a aquells que no hi veuen bé. O, més aviat, que no hi volen veure perquè es neguen a mirar de veritat… no fos cas que no els agradés el que veiessin.

D’entrada amb la primera frase ja ens il·luminen afirmant que “Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals amb major autogovern d’Europa”. Sense que els calgui, per descomptat, proves de dret comparat que constatin la seva taxativa asseveració: la seva mateixa paraula ja és font d’autoritat! Tot i amb això, els matisos  afegits —que, heretge de mi, m’he permès destacar en cursiva— són fonamentals i no poden ésser més il·lustradors del seu pensament: “un dels subjectes polítics”.

“Un”. Un? Un entre quants? Entre cinc?, deu?, vint?, trenta, cinquanta? L’ús de l’article indefinit permet que la frase sigui incontestable, ja que tant pot significar que Catalunya és un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa com un dels cinquanta! Des d’aquest punt de vista, res a dir. És possible que, amb el text de l’Estatut sorgit del Parlament —recolzat íntegrament pel complidor Rodríguez Zapatero— fos un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa; després de passar per les àvides mans del seu vell company i camarada, Alfonso Guerra, un dels trenta; i, en acabar la tan ben conjuminada feina d’equip el Tribunal Constitucional, un dels cinquanta!

“Subjecte polític”. L’elecció del terme, tan ambigu, abstracte i inaprehensible, no podia ésser més hàbil… per evitar aplicar a Catalunya el terme maleït, que porta malastrugança tan sols d’escriure’l o pronunciar-lo: nació! «Uf! Calla, calla! Fuig, no esmentem en debades el nom del dimoni! Que Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi a tots confessats!»

Si molt convé, no fos cas que se’ns vegi massa el llautó espanyolista, ja farem l’insofrible esforç de referir-nos a Espanya com una asèptica i indeterminada “Nació de nacions” (en majúscula la primera i només la primera, por supuesto i por derecho de conquista), però que mai —però mai dels mais dels mais!— se’ns acudeixi la temerària gosadia de definir el subjecte polític del nord-est peninsular com a nació catalana!

Ergo, segons aquestes dues incontrovertibles llumeneres espanyoles, ni “Som una nació”, ni “Tenim dret a decidir”! 

diumenge, 1 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

A mesura que llegeixo més llibres sobre Josep Pla em fa la impressió que la seva figura segueix essent essencialment desconeguda, almenys en la seva vessant més personal, més íntima, menys literària. Una asseveració d’aquesta mena ben segur que d’entrada no pot resultar més agosarada, si tenim en compte la generosa —quasi desbordant— bibliografia que s’ha escrit sobre el periodista empordanès des de fa vint anys. Una bibliografia que s’ha multiplicat en proporcions aritmètiques en el darrer decenni, fins al punt que ha esdevingut quasi inabastable.

En cap cas pretenc haver-la llegida tota —entre d’altres motius, perquè seria una pretensió quasi impossible: molt em temo que ocupa ja més pàgines que la seva Obra Completa— però algunes de les biografies o estudis que he tingut a l’abast i he consultat amb atenció (entre elles la per mi imprescindible Josep Pla, el nostre heroi, d’Enric Vila) no poden oferir imatges més incompatibles de la seva personalitat.

No tant com a escriptor, sinó com a persona. Aquella enigmàtica persona que la majoria dels seus escrits camuflaven sota un personatge, el Josep Pla escriptor, que ell mateix es va crear segons la seva pròpia conveniència. El gran desconegut segueix essent la persona que romania oculta (i disfressada) rere la màscara. Precisament aquella que ell s’havia preocupat molt de mantenir en la foscor, lluny de las curiositat pública.

No em refereixo, com han fet alguns autors, a aquella part de la seva vida que va procurar mantenir escrupolosament privada, la de les seves relacions sentimentals i amoroses, (que entenc que no té un interès més que tangencial) sinó a la seva ideologia o adscripció nacional. I, més concretament, a quina banda de la dualitat catalanista / espanyolista caldria enquadrar-lo.

Comptat i debatut, fins no fa pas gaire la situació no semblava presentar dubtes: Pla havia estat un traïdor a la causa catalana, que havia lloat i fet el joc al franquisme, motiu pel qual li fou vedat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que sens dubte mereixia des d’un punt de vista estrictament literari. A partir de la publicació de l’esmentat llibre d’Enric Vila i de la lectura de part de la seva correspondència, la qüestió ja no és tan clara…

Quin és el Pla vertader? El que combat la dictadura de Primo de Rivera i es mostra insubornablement catalanista? Aquell que junt amb Eugeni Xammar fins i tot s’havia plantejat la possibilitat d’un regicidi per afavorir les llibertats de Catalunya? El que teòricament féu d’espia franquista? El que col·laborava a Destino en les seves èpoques més fosques i innobles? El que apareix discontínuament en els seus llibres i articles, amb una visió de país i de catalanitat innegable?

Enganyava als uns i se’n servia? Enganyava als altres i en treia profit? Els enganyava tots dos? Era, per damunt de tot, ell i només ell, o —per emprar termes orteguians— “ell i la seva circumstància”? Sabia nedar i guardar la roba o feia de quintacolumnista per salvar-nos els mots i el país? En traurem, algun dia, l’aigua clara? Qui era, de veritat, Josep Pla? Un heroi? Un traïdor?

diumenge, 25 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

No tant per voluntat pròpia sinó induïda: tot d’una, en una mostra de baixesa de mires, d’inoportunitat i de ceguesa històrica inoïda, l’Alt Tribunal posava entre l’espasa i la paret a tots aquells que, fins llavors, creien que la seva catalanitat no era incompatible amb el seu sentiment de pertinença a la globalitat espanyola. El text de la sentència no podia ésser ni més taxatiu ni més diàfan pel que fa a la relectura de la Constitución, consagrant Una sola Nació i Una sola Llengua (común, universal e indivisible), jurídicament obligatòries ambdues.

Com a conseqüència directa, a partir d’ara, per sentir-se espanyol cal combregar amb aquesta idea d’Única Nació i d’aquesta Llengua Única. Segons la jurisprudència del TC, pots sentir-te espanyol i regionalment o autonòmicament català, però no pas nacionalment, car tan sols existeix una Única nació, l’espanyola!

Una Nació —assimilada, no cal dir-ho a la totalitat del territori espanyol (“patria común e indivisisble” no ho oblidem…— monolítica, autoritària i immutable, sense desviacions ni fissures plurinacionals o plurilingüístiques. Un concepte de nació retrògrada i impositiva que sembla definir-se, també, per ésser Una (“una sola nació”), Grande (“Que s’estén íntegrament al llarg de les eternes fronteres de l’Estat) i Libre (“La —Immaculada— Constitución fou acceptada i aprovada lliurement per tots els espanyols, sense coaccions ni amenaces tàcites del gloriós i imperial règim polític anterior”).

L’Estat Espanyol —i en això, per més dolorós que els pugui resultar sentir-ho, s’assembla a ERC— ha jugat des que s’encetà la transició amb l’ambivalència i amb l’equidistància, donant-nos tan aviat una de freda com una de calenta. O potser seria més ajustat afirmar “una” de calenta per “un bon grapat” de fredes? És cert que la Constitución s’anava harmonitzant, uniformitzant, unificat i centralitzant—o el que és el mateix: castellanitzant— però de tard en tard ens tenien un gest de deferència, ens daven un xic de peixet i feien veure que tenien en compte les nostres peculiaritats regionals.

En general, cal dir-ho tot!, aquestes escadusseres i modestes mostres de consideració i de respecte pel nostre fet diferencial —habitualment definit per ells com a “el problema catalán”— coincidien bé amb períodes electorals o amb instants en que al nacionalisme espanyol li resultava imprescindible el nacionalisme català per a formar govern. Només cal recordar aquells temps memorables en que l’amic Aznar parlava la nostra llengua “en la intimidad” i recitava Mossèn Verdaguer…!

Tanmateix, el Tribunal Constitucional ha decidit que aquest joc s’ha acabat: no som una nació, la llengua pròpia de Catalunya no és “jurídicament exigible” ni a casa nostra, i ens hem d’integrar al projecte comú espanyol com uns més entre tants. Això sí, per integrar-nos-hi, ens obliguen a abaixar el cap i sotmetre’ns a les seves exigències. La primera d’elles, la més innegociable de totes, és que, de la mateixa manera que en alguns centres religiosos ens obliguen a descalçar-nos per entrar-hi, pe entrar a l’Estat espanyol cal que ens despullem per complet de tot allò que ens representa com a catalans: llengua, costums, història, tarannà i, sobretot, dels nostres sentiments i creences més arrelades.

Un cop despullats del que ens defineix com el que som, ells, amb la generosa universalitat que els caracteritza, tindran la caritat i la benvolença d’acceptar-nos com a espanyols! De segona —de tercera o de quarta…— però com a espanyols…! En aquestes condicions, com es pot entendre que augmenti el sentiment independentista a casa nostra? Els espanyols només ens demanen que sacrifiquem la nostra ànima, i els catalans i catalanes, garrepes (“l’avara poverta dei catalani” )i insolidaris com som, fins i tot això els hi neguem…!

Al cap i a la fi, no ens demanen més que allò que Dante esculpia a la porta de l’Infern a la Divina Comèdia: “Lasciate ogni speranza, voi ch’intrate!” (“Deixeu totes les esperances, aquells que hi entreu!”).

divendres, 23 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix