Cesc Serrahima: el racó de la paraula

Benvolgut amic Sandro Rosell:

Vagi per avançat que el futbol, com a esport de masses —i encara menys com a espectacle que cloroformitza i incentiva el conformisme—, no m’ha interessat mai de manera especial.

Amb tot, no puc més que afanyar-me a felicitar-te per haver complert tan estrictament les promeses que vas fer en període electoral. Tant de bo l’amic José Luis Rodríguez Zapatero hagués estat capaç de seguir el teu immillorable exemple. Potser així encara tindríem un Estatut mínimament admissible, en comptes d’aquest estatuet de la Senyoreta Pepis que ens han deixat després de rebre els petits retocs de les càmeres legislatives espanyoles i dels seus tan comprensius òrgans judicials!

La teva gran promesa electoral —per no dir l’única, car a nivell esportiu era complicat prometre millores…— era “no entrar en política”. Ho indicaves, prou explícitament, al programa que vas presentar: “Cal evitar (…) posicions que tinguin consonàncies polítiques i els màxims representants del Club mai utilitzaran el càrrec per a interessos polítics personals o partidistes.” I, per si hi havia algun dubte, hi afegies: “El Barça ha estat, i ha de seguir essent, un Club integrador i respectuós amb tots els pobles i comunitats d’Espanya.”

Una posició que reblares a principis de juny de manera coratjosa en la teva visita a Òmnium Cultural, en contestar que per a tu, i en relació amb el Barça, què significaven els termes “llengua, cultura, país”: “La llengua del Barça? La catalana; El país? Catalunya; La catalanitat del club? Innegable”.

Tot i amb això, alguns malpensats, que segurament no et coneixien prou, van apressar-se a dir que hauria estat encara més coratjós si haguessis repetit la mateixa resposta en d’altres ambients on, per dir-ho suaument, el catalanisme no desperta tanta. En una cadena radiofònica que copa la majoria dels insults i blasmes de les ones dels matins, per exemple.

D’altres, amb el catastrofisme i el victimisme que caracteritza els sectors més intransigentment catalanistes, fins i tot gosaren demanar en alguns dels seus articles a la premsa o en les seves exposicions públiques, si t’hauries expressat d’idèntica manera si el cicle d’Òmnium no s’hagués titulat, precisament, “Compromís amb la llengua i el país”?

Afortunadament, amic Sandro, el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc! Ja no quedarà ningú que pugui malpensar o tenir dubtes! Després del “respecte” que has mostrat en la inauguració del XXXIè Congrés Mundial de Penyes “cap a les persones de fora de Catalunya” parlant-los en l’idioma “què entén pràcticament tothom”,  el teu compromís amb la llengua i el país no podrien ésser més incontestables! Això sí, amb un país que no és el nostre i amb una llengua que no és la pròpia de la nostra terra!

dijous, 26 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

Sense dubte, d’entre tots els habitants del planeta Terra, som els catalans i catalanes el que tenim la pell més fina i delicada de tots! Realment, no podem ésser més suspicaços i mal pensats!

Ens ho ha recordat la Defensora del Pueblo en funcions, María Luisa Cava de Llano en assegurar que el fet que hagi presentat un recurs al Tribunal Constitucional per la Llei d’acollida no suposa cap “atac a la identitat catalana”.

Entre d’altres raons, perquè “Jo he nascut a Catalunya, vaig viure-hi molts anys, parlo català, em vaig educar i em vaig formar allà. Tinc els meus pares, avis, besavis i rebesavis allà enterrats, i no se m’acudiria pensar que qualsevol cosa amb la que no estigui d’acord suposa un atac a Catalunya.”

Una qüestió, aquesta, sobre la qual mai dels mais no se’ns acudiria gosar dur-li la contrària! Estem convençuts que cap idea sobre llengua i identitat catalanes amb la qual ella “no estigui d’acord” mai no podria suposar “un atac a Catalunya!” Una altra qüestió seria si es tractés d’idees amb les quals ella sí hi pogués “estar d’acord”…

Com tampoc se’ns passaria pel cap, per descomptat, recolzar les manifestacions de José Montilla que l’acusaven directament d’actuar “a les ordes del PP”. Què hi pot tenir a veure, que formés part d’aquest partit fins el moment en que fou designada —quan l’hagué d’abandonar per imperatiu legal— amb el fet d’impugnar una llei que pretén evitar la desaparició del català? Quan s’ha vist que el PP recorri lleis només pel simple fet que aquestes recolzin la nostra llengua?  La llengua que, segons les seves teories, “prohibeix l’espanyol a Catalunya.

Segons l’eminent parer d’aquesta demòcrata, interpretar el seu recurs com un “atac a la identitat catalana” són “ganes de buscar titulars tan fàcils com enganyosos. No s’hauria de faltar al respecte als ciutadans d’aquesta manera”. Afegint-hi que la seva funció és defensar el poble espanyol “i Catalunya, que jo sàpiga, és a Espanya!”.

Té tota la raó, és clar: aquesta bona dona ha fet exactament el que havia de fer, defensar el poble que representa i complir lleialment les obligacions del càrrec pel qual no ha estat escollida. Al cap i a la fi, fou nomenada com a adjunta primera, no pas com a Defensora del Poble (espanyol). I la seva primera obligació —envers ella mateixa— és aprofitar la seva interinitat per assegurar-se… que ningú no li prengui el lloc que ara ocupa!

I ben certs que ho està fent: presentant aquest recurs tan urgent, s’ha garantit els vots del PP en bloc i de bona part del PSOE! Ho ha evidenciat ella mateixa, en afirmar que està convençuda que el seu predecessor també hauria presentat el recurs, si no hagués caducat el seu mandat. Si la seva pretensió és seguir fidelment les passes d’Enrique Múgica ningú amb un mínim de coneixements o de memòria no pot dubtar que el pueblo español estarà ben defensat!

Una altra història, és clar, és si considera, com el seu antecessor que, en el cas de Catalunya i el poble català, la millor defensa és un bon atac!

dissabte, 21 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

L’article que publicaren a El país els que representen el passat, Felipe González, i el —teòric (per haver nascut en terra infidel)— futur, Carme Chacón, del PSOE és tan ampli i profund, quasi omnicomprensiu, que resulta quasi impossible d’abastar-lo per complet en la seva anàlisi completa. Tractar d’anivellar-se amb la seva inequiparable intel·ligència i amb la seva il·limitada clarividència no és més que una absurda temeritat, abocada per força al fracàs.

Amb major raó quan el que ho pretén no deixa d’ésser un modest i del tot prescindible autor d’articles d’opinió. Em caldrà conformar-me enllestint l’anàlisi amb aquest tercer lliurament. Renunciant, doncs, a provar d’interpretar per exemple aquella indesxifrable frase que afirma que “La concepció d’Espanya com a ‘Nació de nacions’ ens enforteix a tots”. Ens haurem de quedar amb les ganes de saber: qui la concep així? (el Tribunal Constitucional segur que no!) i, a qui enforteix, aquesta concepció irreal?

Tampoc podrem saber, per manca d’espai i de temps —i, per què no confessar-ho?, de capacitat— a quina pitonissa, o més aviat endevina, van acudir per afirmar tan categòricament que “als assistents” a la manifestació del 10 de juliol “els animava” una “pluralitat d’opcions”. I, el que és encara més miraculós, també als “no assistents”!

Si ja resulta prou arriscat aventurar els motius que han motivat als presents a assistir a una manifestació (tot i que en aquest cas els crits majoritaris reclamaven clarament independència), més inversemblant resulta encara atribuir un significat o unes determinades motivacions “als no assistents”!

No em restarà altre remei que limitar-me a donar humilment la raó als redactors de l’article, quan indiquen que “els efectes jurídics de la sentència sobre la realitat de l’Estatut són petits. No només per l’extensió del text  afectat -un sol article i incisos de paràgrafs de 13 articles sobre 238-, sinó també perquè la pràctica totalitat segueix en vigor”.

Qui, amb dos dits de seny, gosaria negar que els efectes de la sentència del Tribunal Constitucional “són petits”? Quatre detallets insignificants i prou: els termes “Catalunya com a nació” i “la realitat nacional de Catalunya” no tenen “eficàcia jurídica”;  els nostres drets històrics no son ni poden ésser “el fonament del nostre autogovern”; la llengua pròpia de Catalunya no és “jurídicament exigible”, el finançament ha d’harmonitzar-se amb el de les altres comunitats autònomes…

Els efectes difícilment podrien ésser més “petits… Al cos sencer de l’Estatut, els generosos magistrats del TC s’han limitat a arrancar-li alguns òrgans del tot prescindibles: el cor (el concepte de nació i el fonamentat dels drets històrics), l’ànima (la llengua pròpia) i els pulmons (la capacitat d’autofinançament)! A la resta de l’organisme la cirurgia ha estat purament ornamental.

En aquestes condicions, com se’ns podria acudir reclamar la independència! Al cap i a la fi, no és cert que, fins i tot amb el cap tallat, les oques caminen encara unes passes… abans de caure desplomades sense vida!

dimarts, 10 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Comparteix

A l’article signat conjuntament per l’injubilable Felipe González i la pretendent Carme Chacón que comentàvem l’altre dia —on tots dos començaven presentant Catalunya com un dels “subjectes polítics” no estatals amb “major autogovern” d’Europa— aquest parell d’insignes pròcers seguien il·luminant-nos amb la seva messiànica visió sobre els efectes que la sentència del Tribunal Constitucional espanyol havia causat a l’Estatut que consideràvem tan maltractat.

Dic “consideràvem” perquè, provincians, incultes i àgrafs com som els catalans —els no hem tingut, per suposat, el privilegi d’emigrar a l’inequiparable Madrid, la Gran Metròpoli Universal i Far d’Alexandria de la cultura i la ciència moderna!— abans del seu article crèiem, erròniament, que hi havíem perdut bous i esquelles. Pensàvem, il·lusos de nosaltres, que ens l’havien torpedinat, primer, amb la generosa retallada de l’incombustible Alfonso Guerra (tocat…); i abatut després amb càrregues de profunditat d’efectes endarrerits, amb les rebaixes avançades al juny de l’il·lustre i tan comprensiu Alt Tribunal espanyol (i enfonsat!).

Una visió que no podia ésser més curta de mida ni esbiaixada, treta de mare i exagerada tan sols per l’interès que tenim quatre “sobiranistes” mal comptats de magnificar “qualsevol fricció com a ofenses a Catalunya” i d’expressar injustificadament un “plany independentista (…) que exagera i amplifica els greuges i, quan no existeixen, els inventa”.

En el cas de la sentència, negats en general com som els catalans i catalanes per a l’anàlisi serena i ajustada a la “realitat”, i sense que els dos eminents i infal·libles estadistes espanyols ens ho indiquin clarament, no acabem d’entendre si el que hem fet és exagerar una “fricció” o bé “inventar-nos-la”…

En el primer supòsit, el més favorable a nosaltres, ja que ens reconeix un deix, per més residual que sigui, d’intel·ligència, hauríem convertit una “fricció” de no res en un “greuge”. O el que és el mateix, amb la nostra mala fe sobiranista habitual, hauríem convertit en un greuge un “desacord” o “una topada lleugera” (que és com defineix el diccionari el terme fricció) entre la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya i l’insigne i comprensiu tribunal espanyol. Hauríem convertit un fet insignificant —retallar els engranatges essencials d’un Estatut aprovat pel 90 % dels membres del Parlament— en un gran greuge. Hauríem convertit l’anècdota en categoria!

En el segon supòsit, que ens és —per dir-ho de manera elegant— menys favorable, ja que equipara la nostra capacitat cerebral d’anàlisi amb la de les amebes o altres organismes unicel·lulars, ens hauríem limitat a “inventar” una “fricció” o “topada lleugera” entre els desitjos majoritaris dels catalans i catalanes i la més alta justícia espanyola.

La qual cosa significaria, en la menys greu de les interpretacions que permeten les seves paraules, que ens havíem “inventat” una “fricció” o “topada lleugera” que mai no va existir. I, en la més greu, que hauríem estat tan simples i ximples com per creure’ns la mentida que ens havien dit els nostres representants polítics, que (si fem cas de nou de la definició que recull el diccionari) ens havien “presentat com a veritable o real una cosa que no ho era”: que el Congrés i Tribunal Constitucional espanyols ens havien retallat l’Estatut!

O potser els polítics catalans encara van gosar anar més lluny i van atrevir-se a “inventar-se” la mateixa existència d’un Estatut que mai no ha estat ni “veritable ni real”?

diumenge, 8 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

A hores d’ara fóra del tot absurd negar que la visió clarivident i universalista de dos espanyols val, almenys, per la de centenars de milers de catalans. Per començar, per tots aquells que van assistir a la multitudinària manifestació del 10 de juliol (traïda pels nostres representants polítics abans que el gall cantés tres vegades, com és habitual…). I seguint per tots aquells que no hi van anar però se senten estafats per l’estricta i esterilitzadora sentència del Tribunal Constitucional espanyol.

Ho demostra l’article que l’insigne Felipe González i l’enlluernadora Carme Chacón publicaren —com no?— al diari El país. El text, del qual no en consta l’autoria exacta, no pot ésser més diàfan, aclaridor i alliçonador. Tot i que segurament l’ajut de Ses Eminències era del tot innecessari, potser contribuirà a obrir ben oberts els ulls a aquells que no hi veuen bé. O, més aviat, que no hi volen veure perquè es neguen a mirar de veritat… no fos cas que no els agradés el que veiessin.

D’entrada amb la primera frase ja ens il·luminen afirmant que “Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals amb major autogovern d’Europa”. Sense que els calgui, per descomptat, proves de dret comparat que constatin la seva taxativa asseveració: la seva mateixa paraula ja és font d’autoritat! Tot i amb això, els matisos  afegits —que, heretge de mi, m’he permès destacar en cursiva— són fonamentals i no poden ésser més il·lustradors del seu pensament: “un dels subjectes polítics”.

“Un”. Un? Un entre quants? Entre cinc?, deu?, vint?, trenta, cinquanta? L’ús de l’article indefinit permet que la frase sigui incontestable, ja que tant pot significar que Catalunya és un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa com un dels cinquanta! Des d’aquest punt de vista, res a dir. És possible que, amb el text de l’Estatut sorgit del Parlament —recolzat íntegrament pel complidor Rodríguez Zapatero— fos un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa; després de passar per les àvides mans del seu vell company i camarada, Alfonso Guerra, un dels trenta; i, en acabar la tan ben conjuminada feina d’equip el Tribunal Constitucional, un dels cinquanta!

“Subjecte polític”. L’elecció del terme, tan ambigu, abstracte i inaprehensible, no podia ésser més hàbil… per evitar aplicar a Catalunya el terme maleït, que porta malastrugança tan sols d’escriure’l o pronunciar-lo: nació! «Uf! Calla, calla! Fuig, no esmentem en debades el nom del dimoni! Que Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi a tots confessats!»

Si molt convé, no fos cas que se’ns vegi massa el llautó espanyolista, ja farem l’insofrible esforç de referir-nos a Espanya com una asèptica i indeterminada “Nació de nacions” (en majúscula la primera i només la primera, por supuesto i por derecho de conquista), però que mai —però mai dels mais dels mais!— se’ns acudeixi la temerària gosadia de definir el subjecte polític del nord-est peninsular com a nació catalana!

Ergo, segons aquestes dues incontrovertibles llumeneres espanyoles, ni “Som una nació”, ni “Tenim dret a decidir”! 

diumenge, 1 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

Sóc conscient que amb l’afirmació que em proposo a fer a continuació m’arrisco a convertir-me en candidat a autor del pronunciament més insensat dels darrers temps. Tot i comptar amb un rival pràcticament imbatible —el desaforat i separatista text de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol— és evident que les meves possibilitats d’obtenir un tan solemne guardó són, almenys, similars a la dels tan dignes i assenyats magistrats. Demano, doncs, per començar, indulgència…

A mesura que llegeixo més llibres sobre Josep Pla em fa la impressió que la seva figura segueix essent essencialment desconeguda, almenys en la seva vessant més personal, més íntima, menys literària. Una asseveració d’aquesta mena ben segur que d’entrada no pot resultar més agosarada, si tenim en compte la generosa —quasi desbordant— bibliografia que s’ha escrit sobre el periodista empordanès des de fa vint anys. Una bibliografia que s’ha multiplicat en proporcions aritmètiques en el darrer decenni, fins al punt que ha esdevingut quasi inabastable.

En cap cas pretenc haver-la llegida tota —entre d’altres motius, perquè seria una pretensió quasi impossible: molt em temo que ocupa ja més pàgines que la seva Obra Completa— però algunes de les biografies o estudis que he tingut a l’abast i he consultat amb atenció (entre elles la per mi imprescindible Josep Pla, el nostre heroi, d’Enric Vila) no poden oferir imatges més incompatibles de la seva personalitat.

No tant com a escriptor, sinó com a persona. Aquella enigmàtica persona que la majoria dels seus escrits camuflaven sota un personatge, el Josep Pla escriptor, que ell mateix es va crear segons la seva pròpia conveniència. El gran desconegut segueix essent la persona que romania oculta (i disfressada) rere la màscara. Precisament aquella que ell s’havia preocupat molt de mantenir en la foscor, lluny de las curiositat pública.

No em refereixo, com han fet alguns autors, a aquella part de la seva vida que va procurar mantenir escrupolosament privada, la de les seves relacions sentimentals i amoroses, (que entenc que no té un interès més que tangencial) sinó a la seva ideologia o adscripció nacional. I, més concretament, a quina banda de la dualitat catalanista / espanyolista caldria enquadrar-lo.

Comptat i debatut, fins no fa pas gaire la situació no semblava presentar dubtes: Pla havia estat un traïdor a la causa catalana, que havia lloat i fet el joc al franquisme, motiu pel qual li fou vedat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que sens dubte mereixia des d’un punt de vista estrictament literari. A partir de la publicació de l’esmentat llibre d’Enric Vila i de la lectura de part de la seva correspondència, la qüestió ja no és tan clara…

Quin és el Pla vertader? El que combat la dictadura de Primo de Rivera i es mostra insubornablement catalanista? Aquell que junt amb Eugeni Xammar fins i tot s’havia plantejat la possibilitat d’un regicidi per afavorir les llibertats de Catalunya? El que teòricament féu d’espia franquista? El que col·laborava a Destino en les seves èpoques més fosques i innobles? El que apareix discontínuament en els seus llibres i articles, amb una visió de país i de catalanitat innegable?

Enganyava als uns i se’n servia? Enganyava als altres i en treia profit? Els enganyava tots dos? Era, per damunt de tot, ell i només ell, o —per emprar termes orteguians— “ell i la seva circumstància”? Sabia nedar i guardar la roba o feia de quintacolumnista per salvar-nos els mots i el país? En traurem, algun dia, l’aigua clara? Qui era, de veritat, Josep Pla? Un heroi? Un traïdor?

diumenge, 25 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

Des que el tan legítim i legitimat Tribunal Constitucional espanyol va decidir, sense cap mena de pressió ni de submissió dels seus digníssims Magistrats als partits que els havien designat, tallar d’arrel les ales de les aspiracions de la ciutadania catalana, convertint el ja abreujat Estatut en una mena de còpia devaluada dels textos del Reader’s Digest s’ha parlat més que mai d’independència.

No tant per voluntat pròpia sinó induïda: tot d’una, en una mostra de baixesa de mires, d’inoportunitat i de ceguesa històrica inoïda, l’Alt Tribunal posava entre l’espasa i la paret a tots aquells que, fins llavors, creien que la seva catalanitat no era incompatible amb el seu sentiment de pertinença a la globalitat espanyola. El text de la sentència no podia ésser ni més taxatiu ni més diàfan pel que fa a la relectura de la Constitución, consagrant Una sola Nació i Una sola Llengua (común, universal e indivisible), jurídicament obligatòries ambdues.

Com a conseqüència directa, a partir d’ara, per sentir-se espanyol cal combregar amb aquesta idea d’Única Nació i d’aquesta Llengua Única. Segons la jurisprudència del TC, pots sentir-te espanyol i regionalment o autonòmicament català, però no pas nacionalment, car tan sols existeix una Única nació, l’espanyola!

Una Nació —assimilada, no cal dir-ho a la totalitat del territori espanyol (“patria común e indivisisble” no ho oblidem…— monolítica, autoritària i immutable, sense desviacions ni fissures plurinacionals o plurilingüístiques. Un concepte de nació retrògrada i impositiva que sembla definir-se, també, per ésser Una (“una sola nació”), Grande (“Que s’estén íntegrament al llarg de les eternes fronteres de l’Estat) i Libre (“La —Immaculada— Constitución fou acceptada i aprovada lliurement per tots els espanyols, sense coaccions ni amenaces tàcites del gloriós i imperial règim polític anterior”).

L’Estat Espanyol —i en això, per més dolorós que els pugui resultar sentir-ho, s’assembla a ERC— ha jugat des que s’encetà la transició amb l’ambivalència i amb l’equidistància, donant-nos tan aviat una de freda com una de calenta. O potser seria més ajustat afirmar “una” de calenta per “un bon grapat” de fredes? És cert que la Constitución s’anava harmonitzant, uniformitzant, unificat i centralitzant—o el que és el mateix: castellanitzant— però de tard en tard ens tenien un gest de deferència, ens daven un xic de peixet i feien veure que tenien en compte les nostres peculiaritats regionals.

En general, cal dir-ho tot!, aquestes escadusseres i modestes mostres de consideració i de respecte pel nostre fet diferencial —habitualment definit per ells com a “el problema catalán”— coincidien bé amb períodes electorals o amb instants en que al nacionalisme espanyol li resultava imprescindible el nacionalisme català per a formar govern. Només cal recordar aquells temps memorables en que l’amic Aznar parlava la nostra llengua “en la intimidad” i recitava Mossèn Verdaguer…!

Tanmateix, el Tribunal Constitucional ha decidit que aquest joc s’ha acabat: no som una nació, la llengua pròpia de Catalunya no és “jurídicament exigible” ni a casa nostra, i ens hem d’integrar al projecte comú espanyol com uns més entre tants. Això sí, per integrar-nos-hi, ens obliguen a abaixar el cap i sotmetre’ns a les seves exigències. La primera d’elles, la més innegociable de totes, és que, de la mateixa manera que en alguns centres religiosos ens obliguen a descalçar-nos per entrar-hi, pe entrar a l’Estat espanyol cal que ens despullem per complet de tot allò que ens representa com a catalans: llengua, costums, història, tarannà i, sobretot, dels nostres sentiments i creences més arrelades.

Un cop despullats del que ens defineix com el que som, ells, amb la generosa universalitat que els caracteritza, tindran la caritat i la benvolença d’acceptar-nos com a espanyols! De segona —de tercera o de quarta…— però com a espanyols…! En aquestes condicions, com es pot entendre que augmenti el sentiment independentista a casa nostra? Els espanyols només ens demanen que sacrifiquem la nostra ànima, i els catalans i catalanes, garrepes (“l’avara poverta dei catalani” )i insolidaris com som, fins i tot això els hi neguem…!

Al cap i a la fi, no ens demanen més que allò que Dante esculpia a la porta de l’Infern a la Divina Comèdia: “Lasciate ogni speranza, voi ch’intrate!” (“Deixeu totes les esperances, aquells que hi entreu!”).

divendres, 23 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

Que al PSC, la fracció catalana del PSOE la manifestació del 10 de juliol li anava grossa ho va demostrar del primer moment, tractant d’aigualir-la, d’eliminar el lema que li donava sentit i provant de convertir-la en una mena de celebració folklòrica regional. La urticària que els provoca només pensar que els catalans i catalanes som, de veritat, una nació i tenim dret a decidir ha quedat de nou ben palesa. A l’igual que el temor patològic que senten a que el seu pare, José Luis Rodríguez Zapatero, no ja els renyi o recrimini per no haver estat bons nens, sinó tan sols els cridi l’atenció.

Això sí, una vegada el pare es fora i es reuneixen amb els seus companys de classe, al Parlament, fent veure que decideixen quelcom —car, tinguem-ho clar: el Parlament no podrà realment decidir res fins que deixem d’ésser una colònia espanyola— fan el gallet. Alcen la veu i es mostren més catalanistes que qualsevol altre. Tot i que hi posen més pa que formatge, fan la seva representació casolana habitual, assegurant que defensaran Catalunya més que ningú.

Tot just fa quatre dies, hi tornaren. Comptant amb l’aval i la subordinació absoluta i sense condicions de la seva marca blanca, ICV, el PSC va presentar una proposta de resolució unitària sobre ”la sentèn­cia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut”. Una proposta que no comptava amb el recolzament inicial del seu altre —teòric— soci del —encara més teòric— Govern d’Entesa, ERC. Formació que, visiblement afectada per les previsions electorals que li vaticinen una davallada de vots més que considerable, ha recordat sobtadament que, tot just abans de comptar amb obedients i ben pagats Consellers i Directors Generals, el seu era un ideari independentista.

Amb tot, beneficiant-se del compromís de CiU de donar suport a la resolució que presentés el Govern —o de les dues terceres parts del mateix, ja que deplorava que no fos capaç d’obtenir ni la unitat dins del nou Tripartit (més partit que mai, podríem afegir…!)— el PSC aconseguí el seu objectiu d’arrossegar a la majoria de partits de la càmera a votar a favor d’una proposta que devaluava i traïa la voluntat i l’esperit de la multitudinària gernació que es manifestà el proppassat dia 10. Una resolució unitària, genèrica i temorega, que es limita a ratificar “solemnement” el preàmbul d’un Estatut que el Tribunal Constitucional espanyol ha convertit en paper mullat, ni tan sols apte per a ésser reciclat.

Tanmateix, els socialistes catalans (a casa nostra, espanyols més enllà de l’Ebre) encara van ésser capaços de reblar més el clau del descafeïnament de la manifestació del 10 de juliol… Els infantons del PSC, en trobar-se cara a cara amb els seus pares del PSOE, sentiren tremolar les cames i optaren per fer-se perdonar les seves malifetes catalanes: per més inversemblant que sigui, es negaren a incloure la resolució unitària aprovada al Parlament divendres passat a la resolució que defensava el PSOE! O el que és el mateix, en una mostra més de la seva esquizofrènia política i nacional, es van negar a votar a favor de la resolució que ells mateixos havien presentat al nostre Parlament!

Han complert, doncs, de nou amb escreix el que prometien en la seva darrera campanya electoral: «Fets, no paraules.»

dimecres, 21 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

Aquesta és la pregunta que es planteja l’endemà de la més gran manifestació mai protagonitzada per la ciutadania catalana: i ara, què? La resposta és senzilla i complicada alhora. Senzilla, perquè el que ens cal és seguir avançant. Avançant plegats i —sempre que això no comporti renunciar a cap de les nostres legítimes reivindicacions— units pels camins de llibertat del dret a decidir. Complicat perquè, de nou, els nostres representants polítics segueixen més interessats en assegurar-se la poltrona que no pas a recollir la més que evident voluntat popular.

Tots plegats sabíem —i aquells que no, potser que s’ho facin mirar— que els socialistes catalans seguirien representant la seva auca de sempre: exercint de (teòric) PSC a Catalunya i de PSOE a l’estat. El doble joc habitual dels socialistes catalano-espanyols o espanyolo-catalans, segons els convingui. Encara sort si fan veure que defensen l’Estatut capolat pel Tribunal Constitucional!

Pel que es refereix a CiU, per refermar-se en la seva esquizofrènia habitual regionalisme/sobiranisme no li cal ni tan sols sortir del país: pel matí defenso el dret a decidir; per la tarda, impedeixo el referèndum sobre la independència; de nits, visito al psiquiatre!

ERC treu pit i fa exaltades proclames independentistes arrauxades… fins que el xofer el retorna al despatx de la Generalitat amb el cotxe oficial, i corre a trucar al Montilla per calmar-lo! IC no sap si va, en torna o ja hi ha arribat: ja li dirà el PSC què ha de fer o deixar de fer…

Davant d’aquest panorama tan poc engrescador, què podem fer, la majoria silenciosa de la població? Precisament deixar d’ésser silenciosa: alçar la veu, com dissabte passat, i reclamar — reclamar i reclamar— als polítics que recullin el nostre testimoni: som una nació, nosaltres decidim!

Per començar —conscients que mai gosaran despenjar-hi les banderes espanyoles (símbol d’un legislatiu i un judicial que no ens accepta com som)—, exigir-los que totes les senyeres de tots els organismes públics catalans duguin un crespó negre o onegin a mitja asta fins que recobrem, almenys, els articles que el TC ens ha escapçat o inutilitzat! Legalment —per ara— no ens ho poden pas prohibir…

dimecres, 14 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

Que a Catalunya les xifres no acostumen a quadrar ho sabem des de fa temps, sobretot aquells que veiem com els nostres sous es redueixen exactament en la mateixa proporció en que augmenten el volum i les prestacions dels luxosos automòbils dels Gerents de les nostres empreses. En els darrers temps ho palesa també la cova d’Alí Babà en que s’havia convertit el Palau de la Música per obra i gràcia de dos cavallers com Millet i Montull, capficats en dur a la pràctica la dita cristiana que assegura que “El proïsme ben entès comença en tu mateix”.

Si les xifres tenen tendència a ésser mal·leables, quan es tracta de determinar els assistents a una manifestació el ball de dades i la dispersió fan esborronar. En el cas de la del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal (in)Constitucional les divergències són espectaculars: la Guàrdia Urbana —que té la mà trencada en minimitzar marxes antisistema o antisocialistes— establia en 1.100.000 el nombre de manifestants; Òmnium Cultural, els organitzadors, en 1.500.000. Quantitats que feien la impressió d’estar un xic inflades, malgrat la multitudinària assistència que aconseguí de convocar.

Sortosament, quan els catalans tenim un  problema, sempre podem comptar que els espanyols —com si es tractés del Setè de Cavalleria— vinguin a ajudar-nos. La història ho demostra a bastament, sobretot des que els Borbons ostenten la corona. En aquest cas la solució a aquest trencacoll de les xifres l’ha duta Lynce, l’empresa que l’agència EFE contracta per a computar assistents a manifestacions.

En un exercici de professionalitat que els honora, prengueren com a base dels seus inqüestionables càlculs —recordatori per a presumptes despistats: és una companyia espanyola, ergo infal·lible— les fotografies preses a dos quarts de nou del vespre, dues hores i mitja més tard del seu inici, quan ja s’havia dissolt. És lògic: per als espanyols la siesta és sagrada i no la sacrificaran pas per fer un grapat de fotografies de desafectes trenca-pàtries…

Tal i com assenyalen en la seva pàgina —tradueixo literalment (no pretendrem pas que una empresa que treballa per a un organisme públic com EFE fos plurilingüe, oi’)— “hem fet un petit càlcul: la Diagonal (…) té una longitud d’uns 11 km i una amplada de 50 metres. (…) Amb una densitat mitjana de 1,7 persones/metre quadrat (xifra altíssima per a una multitud en moviment) hi van assistir 62.000 persones (amb una estimació a l’alça de 20 %)”.

El clam popular contra aquest càlcul tan gasiu ha estat quasi tan general com la manifestació mateixa, ja que s’ha entès com un intent de minimitzar la importància de l’acte. Un intent ben barroer i maldestre, cal dir-ho. Amb tot, cal que ens aferrem, una vegada més al nostre seny. Abans de res, caldria que ens plantegéssim una hipòtesi: i si tenen raó? Més encara: no és possible que fins i tot n’hagin comptat en excés? I si només ens ho va semblar, que érem una multitud inimaginable? I si tan sols en feia la impressió i prou? Al cap i a la fi, obtindríem un gran avantatge: la propera vegada podríem reunir-nos al Camp Nou, asseguts i tot, i encara ens sobraria mig estadi…

Segons els meus modestos càlculs —per més greu que em sàpiga dir-ho— no érem ni 50.000! Si de la xifra de Lynce hi descomptem l’espai que ocupava la immensa senyera que encapçalava la manifestació, els periodistes que hi anaven a treballar i no pas a reclamar res, els milers de turistes desvagats que s’hi van afegir per pura curiositat i les més que nombroses forces de seguretat que s’encarregaven de protegir els Presidents, ex-presidents i parlamentaris que hi van assistir, ens veurem obligats a reconèixer que no érem 50.000, ni 5.000… A tot estirar, uns 500 exaltats, la majoria dels quals cridaven consignes separatistes. O potser n’eren 50, que preparaven un comiat de solter, movent-se tant que semblaven una multitud??

És clar que, si fem cas de l’únic fet rellevant que destacava unànimement l’endemà la premsa espanyola a les seves portades i noticiaris, la xifra és encara més modesta: només hi havia un sol manifestant, el forassenyat que intentà agredir José Montilla!

dimarts, 13 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix