Cesc Serrahima: el racó de la paraula

Els llibres que les vacances em permeten llegir sembla que, poc a poc, van elevant els graons de la qualitat.

El primer que fa un cert salt de nivell és el darrer d’Isabel-Clara Simó: El meu germà Pol (Bromera, 2008), Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Ens explica la història d’en Pol, un jove afectat de la Síndrome de Down i la seva família.. Com és usual, no m’entretindré pas a fer cinc cèntims de l’argument, ja que fóra occir la gallina dels ous d’or de la literatura. El que s’hi senti atret, que la llegeixi. El que no, que es capbussi en l’oceà meravellós de qualsevol biblioteca i n’esculli un altre volum…

La novel·la té el gran encert de presentar-nos la història des del punt de vista de la seva germana menor, Mercè. I fer-ho amb una naturalitat i un llenguatge planer i entenedor, que ens situa en el seu lloc i ens permet veure el món i des del prisma d’un infant que ha de conviure amb un germà afectat d’una deficiència mental.

Clara Simó hi afegeix, a més a més, un altre al·licient que convida a la lectura de l’obra: situar-se a nivell d’un adolescent i fer creïble el seu llenguatge, la seva manera d’escriure i d’explicar tot el que l’envolta. Què és, al mateix temps, la manera d’entendre’s ella mateixa i d’explicar-se. Si hi afegeixo que el llibre flueix amb facilitat, suaument, sense entrebancs i d’una sola tirada, ben poc més se li pot demanar…

O potser sí… Segons el meu parer, un xic més de maduresa, de profunditat. Sobretot pel que fa als personatges. Els seus caràcters són molt més prims, molt més esquemàtics que no convindria. I més encara els de la mare i el pare. Prims i arquetípics: militar, sever i intransigent, ell; liberal i alliberada, preocupada només pel seu físic i pel seu benestar propi, ella.

En certa manera, aquesta manca de fondària, de volum en els personatges, l’agermana més amb la literatura juvenil que no pas amb la de tots els públics. Amb aquella literatura de caire juvenil que pretén oferir un missatge, un aprenentatge al seu lector. I que, a voltes, oblida que la literatura – com la vida, si se’m permet l’estaribot – no ha d’ésser mai un camí que pretengui dur-nos enlloc, ha d’ésser ella mateixa el camí!

Amb tot, no dubto en recomanar-la per a entendre –i compartir-los amb ells – els sentiments d’un jove amb Síndrome de Down i dels germans que han de conviure amb ells i amb la situació familiar i social que això comporta.

divendres, 25 de juliol del 2008

PS: Com sempre, convido al lector a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

El segon llibre de que pretenia parlar ahir va quedar-se’m al tinter, al tinter del temps – del meu temps de pare de família…

Es tracta de Elogi de la formiga, de Joaquim Carbó (Editorial Columna, 1996). Un recull de sis narracions d’aquest prolífic autor, especialment conegut per la seva literatura infantil. Només cal recordar l’esplèndida saga que va iniciar amb La Casa sota la sorra ja fa una bona pila d’anys.

En present cas es tracta d’una obra adreçada als lectors adults. D’una manera massa evident, des del meu punt de vista. Potser per a fer oblidar la seva vessant infantil? L’erotisme esdevé el centre i la raó de tots i cadascun dels contes que ens ofereix aquest llibre. Un erotisme velat i insinuat, escrit amb mà de seda i paraula exquisida, amb una cura excessiva, quasi malaltissa, com si l’autor temés caure al calaix infernal on la majoria dels crítics clouen la literatura carnal.

Com si cregués que la frontera entre erotisme i pornografia depengés més dels termes i no pas de temes, de paraules i no d’arguments. En tot moment, i d’una manera que em pareix obsessiva, evita l’ús dels termes sexuals. No ja dels més vulgars i basts, la qual cosa tindria una certa justificació, sinó fins i tot dels més habituals o naturals. Dir – o escriure – “penis”, “vulva”, “fel·lació” o “coit” significa situar-se a frec de l’abisme de la pornografia i el mas gust?

Pel meu gust, aquesta opció seva no es deu a un criteri estrictament artístic, sinó a un puritanisme mal entès. Puritanisme que, a banda de resultar incompatible amb escrits d’aquest caire, suposa un llast insalvable per a que els contes puguin fluir amb la naturalitat que fóra desitjable.

No es tracta de fer un ús adient d’aquelles metàfores, analogies o al·legories que embelleixin i facin acréixer la qualitat literària de l’obra, sinó ed convertir-ho en pauta de conducta. Pauta que, per excessiva i innecessària, converteix la lectura i la comprensió dels relats en una inintel·ligible cursa d’obstacles sense justificació literària aparent.

La literatura eròtica – a l’igual que li ocorre a la humorística– sempre camina damunt l’afilat fil de la navalla, temptant tothora el risc de caure en el ridícul o en el fulletó. En el cas d’aquest recull de Carbó, el seu innegable ofici reïx a evitar-ho… per pels pèls – que no pas pels cabells!

dilluns, 21 de juliol del 2008

Un parell de llibres més. Un de memòries i un de narracions. Com els anteriors, escollits a l’atzar a la biblioteca “Victor Català” de l’Escala.

El joc de viure, de Fabián Estapé (La Magrana, 2004). Per la manera en que és escrit, sembla tractar-se d’una mena de testament literari de l’economista. Si més no, a mi m’ha fet aquesta impressió: com si, creient que havent assolit la vuitantena, li calia passar comptes amb la vida. Amb la vida i, sobretot, amb la gent que ha conegut…

Com em va succeir amb el seu anterior llibre de memòries De tots colors, una imatge em resta impresa a la retina en acabat de llegir: la del seu incommensurable narcisisme, combinat amb una immodèstia difícilment superable. Creient com crec amb fermesa que la modèstia és un dels símptomes que defineixen la gent realment de primera qualitat – ja que em nego a dir-ne “superior”, ja que entenc que no hi pot haver cap persona superior a una altra… – no puc pas compartir amb ell la seva apreciació.

Tement, potser, que ningú no li podria fer la justícia que la seva grandesa mereixia, ell mateix devia decidir dur a terme el seu panegíric! Amb aquesta intenció, ens acompanya de la mà pels moments més destacats de la seva vida, prenent cura en fer esment de tot el que li és més favorable i de passar de puntetes sobre les zones obscures del seu passat.

Algunes – com la seva col·laboració amb la sagnant dictadura franquista, compartint taula (com ell mateix reconeix en unes línies on tracta d’auto-exculpar-se) amb “senyors que signaven sentències de mort” (sic) – més que fosques, negríssimes, imperdonables. Que defineixen, amb una claredat meridiana, el personatge.

Malgrat que l’obra m’ha deixat més aviat un sabor amarg a la boca – i més encara al cor – no dubto en recomanar-ne la lectura: ben segur que no hi pot haver millor manera de fer-se una idea de qui va ésser, ha estat i seguirà essent Fabián Estapé. Entre les seves línies, no pot quedar més palesa la identitat i la personalitat d’aquest gran economista.

Les seves pàgines ens ofereixen la immillorable oportunitat de conèixer-lo de primera mà i en profunditat. De tenir accés a les seves fílies – Lluch, el PSc, Pla, Reventós, Tarradellas, Pujol, Laporta… – i les seves fòbies – Convergència, Carod Rovira, Aznar, Pilar del Castillo, Piqué… – i de valorar-lo com és mereix. I, com diu el defenestrat Antoni Bassas, estimar-lo… o no!

diumenge, 20 de juliol del 2008

PS: Com sempre, et convido, benvolgut/da al lector/a a que llegeixis l’obra i em faci arribar els teus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

No m’acaba d’acompanyar gaire la sort, amb la tria atzarosa que faig aquests dies de vacances a la biblioteca! Malgrat que bé procuro mirar-m’hi bastant i que confio en editorials que em mereixen crèdit per la seva solvència literària, les obres que vaig llegint em deceben més que m’omplen.

Avui es tracta de Què penses després de fer-ho, d’Armand Matias Guiu (Quaderns Crema, 1994). Una editorial en que sovint confio amb els ulls tancats, ja que apliquen uns criteris de qualitat estrictes i acostumen a encertar-la. Si hi afegeixo que el disseny dels seus llibres, de carés – si se’m permet l’expressió… – minimalista, em sembla excel·lent, que és la única editorial que fa esment dels correctors i que ha sabut resistir els cants de sirena i els constants setges dels grans taurons del món editorial, no puc més que mantenir-m’hi fidel.

Pel que fa a l’obra de Matias Guiu, en concert, em sap greu no poder mostrar-me gaire enfervoritzat, ans al contrari… Imagino que la idea era la de fer reflexionar al lector tot fent-lo riure… L’autor dels memorables “Diálogos para besugos” de la revista “Mortadelo” m’ha fer la impressió de no saber canviar gaire de registre. I allò que tenia la seva gràcia en una revista de caire juvenil, la perd d’arrel en una obra literària: potser aconsegueix que esbossi, de tard en tard, un somriure, però res més.

Un mig somrís i prou. De riure, res de res. I de fer-me reflexionar o plantejar-me el món en que visc, encara menys. Pareix que s’ennuegui amb les plasenteries i no sàpiga sortir-se’n. Que les deixi anar pel broc gros, tal com ragen i li venen al cap, sense aturar-se a analitzar-ne la conveniència, l’encert o, el que és pitjor, la gràcia. Al llibre no li hauria anat gens malament, segons el meu humil parer, una bona poda.

La contraportada – aquella ditiràmbica part final del llibre que cal consultar sempre, sempre, sempre una vegada enllestida la lectura, si hom vol fruir-la de veritat …- assegura que l’obra és “una interrogació en clau d ’humor sobre el sentit de la vida”. Doncs bé, si la clau d’humor esdevé fluixa, la reflexió sobre el sentit de la vida és del tot inexistent…!

I més quan Matias Guiu ha escollit un tema, el de la joventut de fa una quinzena d’anys, del qual en demostra un desconeixement total i absolut, curull de convencions i prejudicis: sense interès per res, sexualment alliberats, aprofitant-se dels seus pares, de les prestacions d’atur…

Per a fer-ne humor i reflexionar sobre un assumpte, cal tenir-ne un coneixement profund, sobre qualsevol assumpte. I, tot i així, resulta complicadíssim. Així que sempre serà preferible escollir-ne un que es domini prou com per a poder-ne treure punta.

dissabte, 19 de juliol del 2008

Les vacances d’estiu, sobretot si són més o menys llargues, ens presenten una bona oportunitat per a dedicar-nos a llegir. Si més no, per a fer-ho amb major assiduïtat del que el curs laboral convencional ens acostuma a permetre.

Així, doncs, quan la xafogor i el lleure de les meves criatures me n’ofereixen la possibilitat, em submergeixo en un dels majors plaers que sóc capaç d’imaginar: llegir.

Nogensmenys, el resultat no sempre és tan esperançador com semblava de bell antuvi. M’ha succeït, d’una manera absoluta, amb una de les operes primes que tenia reservada per a afrontar-la amb la calma i atenció que – creia que – mereixia: El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver (Empúries, 2008). Captivat des de fa una bona pila d’anys per la música i les lletres d’un dels millors grups nostre d’aquests i altres temps, Antònia Font, vaig rebre amb entusiasme la notícia de la primera novel·la del seu compositor i lletrista.

La vaig emprendre adelerat i amb una predisposició que no podia ésser més positiva. Fins i tot la nota inicial de l’editorial, advertint que algunes de les “solucions ortotipogràfiques (…) s’escapen de les normes d’estil de la col·lecció <<Narratives>> em va semblar un bon auguri. Sovint convé defugir i superar les cotilles del llenguatge, en determinats casos, per a aconseguir el resultat que es pretén…

Malauradament, a banda d’aquest propòsit evident – de fet, massa evident – de rompre amb les convencions de la llengua, no hi vaig saber trobar més que una història bastida sobre el buit més total i palès. O, per a ésser més precís, una no-història frugal, sense res al darrere, desestructurada en el més elemental: el seu argument. Si els grans autors poden patir el perill de morir d’èxit, aquesta novel·la acaba perint d’inanició. La innovació formal, més que posar-se al servei del que pretén explicar, acaba llastant la història, convertint-la en un no-res inintel·ligible.

Mentre escometia l’esforç d’acabar-la, em retrotreia vint anys enrere, a aquella època, sortosament superada pels camins de la història, en que semblava imposar-se la nova novel·la del no-res, representada per la llavors cèlebre “Menys que zero” de Bret Easton Ellis. Obra que semblava constituir el nou paradigma de la literatura i que, amb el pòsit dels anys, esdevindria el símbol del lloc que acabaria ocupant en la història de la novel·la: Menys que zero…

Segurament, com llavors, l’obra d’Oliver obtindrà un gran èxit entre tots aquells joves – i enyorats joves…– obsessionats en situar-se sempre l’avantguarda, al cost que sigui, d’aquells que consideren que no hi ha objectiu més cabdal que estar permanentment à la page!

Per a tots els altres, recomano una nova lectura dels clàssics… Ja sigui dels de sempre o dels del segle XX. En ambdòs casos, que cadascú en faci la seva llista de preferències…

dijous, 17 de juliol del 2008

No és aconsellable deixar-se dur per l’entusiasme, per la lloança exagerada. Tanmateix, a voltes el panegíric és obligat. Cal, doncs, fer l’elogi a un poble que ha sabut renovar-se sense renunciar a la seva personalitat: l’Escala!

Fins no fa pas gaire, era un poble més d’aquesta malaurada Costa Brava amansida que va fent bocins l’antiga vellesa del litoral empordanès: havent donat l’esquena al mar, s’havia venut l’ànima i el territori al rei turisme, àvid de sol i platja. Tan sols les anxoves i les runes d’Empúries n’evitaven el seu adotzenament total.

Aquest any, en canvi, ha quedat ben palesa la combinació d’esforç i intel·ligència que ha demostrat l’ajuntament per a convertir-la en una vila turística de primeríssima qualitat! La voluntat del nou consistori de destacar-se i allunyar-se de la vulgaritat, ha donat els seus fruits…

No cal més que anar Riells per a prendre’n consciència. Fins l’any passat, era una platja més: un aiguabarreig de banyistes de totes mides, condicions i nacionalitats. Només les terrasses dels bars que s’hi abocaven, un parell de quioscos de gelats dissenyats amb coloraines, quatre para-sols de vímet disseminats, la presència d’una antena parbòlica a cada balcó i l’inevitable fals trenet turístic amb rodes li conferien un cert aire luxós.

Aquest any, en canvi, les millores han estat espectaculars: no hi queda ni un pam de platja sense para-sols, hamaques i patins de pagament. Tots ells de colors llampants, per a integrar-los ecològicament amb els blaus i verds suaus de la mediterrània…

La imatge de bon matí, és magnificent: platja, tot i deserta, ja sembla un formiguer… La pensada és genial: amb el poc espai disponible, tots els banyistes s’hauran de situar en paral·lel, promíscuament comprimits els uns contra els altres… com anxoves en llauna! Així ningú podrà oblidar que és a l’Escala…!

L’ ajuntament ha fet la seva feina de manera admirable: podria haver-se limitat a imitar altres poblacions de mar properes, creant un Festival Internacional de Música, de Pintura, Poesia o Fotografia… Un festival que, amb els anys, assolís un renom internacional i contribuís a situar la població com a referent cultural mundial…

O bé podria haver apostat per potenciar les activitats i els equipaments de caire familiar: oferint l’aval d’un poble net, amb una oferta hotelera acurada, una biblioteca digna i espaiosa, aprofitant els espais públics per a fer-hi parcs infantils, destinant un espai ampli i a cobert per als espectacles per a criatures…

És clar que això hauria estat una visió de curta volada – de vol gallinaci, que en diria en Pla – que no faria més que garantir-los un futur turístic esplendorós i de qualitat. Era preferible prendre com a base altres models que han obtingut el premi d’un èxit immediat… com Lloret de Mar o Platja d’Aro!

Amb aquesta intel·ligentíssima aposta, només cal esperar tres o quatre anys per a que l’Escala aparegui en portada als fullets turístics del Regne Unit, oferint-hi quinze dies bojos d’alcohol, sol i diversions de qualitat a preus ridículs…

Una cop assolida aquesta elevadíssima fita, no caldrà més que reforçar degudament els equips de neteja amb unes bones manegues de pressió, a fi de poder eliminar amb promptitud els rastres líquids – i sòlids… – amb que aniran beneint els carrers i platges de la vila nit, rere nit aquests turistes ebris de… cultura i qualitat!

Endavant, l’Escala, que una ansiosa horda de holligans us està esperant !

PS: Quina joia, comprovar l’encert i la cura amb que despèn l’Ajuntament els diners dels contribuents…

Ja fa quasi cent anys, el pensador de la Torre de les Hores, Francesc Pujols, escrivia una frase que – malgrat ésser sovint tergiversada i incorrectament atribuïda – ha esdevingut cèlebre. Literalment, escrivia: <<Perquè seran catalans, totes les seves despeses, vagin on vagin, els seran pagades.>>

No cal dir que gaudia de l’innegable do de la profecia: i tant si les tenim, pagades, les despeses…! Totes…! Després de tanys anys de pagar, pagar i pagar, les tenim més que pagades… les nostres i les de tots els altres ! I els que ens caldrà pagar encara… És clar que ells també ens paguen, com tenen per costum… titllant-nos d’insolidaris!

Davant de tanta generositat, no ens resta altre remei que demanar-los perdó! Perdó per pagar tant i tant! Per fer-ho per ells, per nosaltres i per tots els països iberoamericans…! I, posats a fer penitència, també pel nostre pecat original: ésser catalans ! Cal que els en demanen perdó constantment. I, si és possible, que en fem pública apostasia…

Ho han evidenciat tot just fa quatre dies els futbolistes nascuts a Catalunya que formaven part – nolens volens – de la selecció de l’estat espanyol. Mentre algun dels seus companys no dubtaven en lluir les banderes andalusa o asturiana, cap d’ells no van gosar fer el mateix amb la catalana. Segueixen l’exemple d’altres esportistes – Pedrosa, Pau Gasol… – que defugen el contacte amb la senyera com gats escaldats. Estan tan orgullosos d’ésser catalans que no volen pecar de supèrbia…!

Un criteri, aquest, de la modèstia que els du a sacrificar la seva condició privilegiada de catalans per a no ferir la sensibilitat de ningú, que han après directament de les grans empreses catalanes. Empreses que els duen l’avantatge d’una bona pila d’anys demanant perdó per tenir la seva seu a Catalunya…!

Com en tot, la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona en fou la pionera. No pas per por de cap boicot, sinó per a d’evitar vanagloriar-se’n, que va eliminar qualsevol esment a la seva condició de catalana: “La Caixa” i prou! Entre cometes, com si d’un títol d’alguna obra es tractés.

Tanmateix, sembla que una tal genuflexió no havia estat suficient, per a purgar el seu delicte d’ésser catalans. A fi d’evitar el rebuig, calia trobar, amb urgència, una manera d’identificar-se amb les essències pàtries del Regne d’Espanya. Com que no podien apropiar-se ni de la rojigualda ni del símbol més espanyol de tots els símbols, el toro, i tampoc – ai las…! – patrocinar l’ejército español, van escollir allò que més s’hi assemblava: pel que fa a raça, casta i valor: la selección !

D’altres van seguir les seves passes… Per un extraordinari procés que cap suposat defensor del bilingüisme ha gosat criticar, la majoria de les empreses que s’han proposat iniciar la seva extensió per l’estat, han perdut els noms i distintius que les estigmatitzava com a catalanes…!

A l’antiga “Catalana de Gas”, ara “Gas Natural”, el seu sacrifici li va produir uns beneficis fantàstics… a EON! Aquella espanyolíssima empresa que l’amiga Esperanza Aguirre va beneir per a que es quedés amb Endesa!

Ja que ens hi referim, on van anar a raure, les “Ces” de les antigues FECSA i HECSA? I el nou logotip del RACC, a què es deu que sols indiqui “Automóvil Club”, amb bé baixa i eliminant qualsevol esment a Catalunya?

De “Cable i televisió de Catalunya”, algú se’n recorda? En proposar-se expandir-se fora del principat, es va convertir, casualment, en una asèptica “Menta”!

Hem de creure que el disseny del símbol de “Àrea de Guissona” s’ha aliat igualment amb la coincidència per a camuflar l’accent obert? Pel que fa a la SEAT, quants models seus duen topònims de rel catalana? O hem d’acceptar “Ibiza” com a animal de companyia…?

Per cert, d’avui en endavant, signaré, per una pura raó de disseny, només com a Serrahima, que això de “Cesc” no hi ha qui ho pronunciï…

dimarts, 8 de juliol del 2008

La gent del Manifiesto por una lengua común no en tenen prou amb sembrar zitzània i tractar d’establir una gradació entre les llengües, indicant que unes són <<democràtiques>> i altres no… Coneixedors de que la raó no els empara, han de recórrer a la manipulació dels conceptes i les paraules per a que encaixin amb les seves obsessions paranoides…

Entre elles, una té l’evident voluntat d’imposar la idea, de bandejar qualsevol noció de diversitat o pluralisme que pugui enriquir el conjunt. És tracta del concepte de llengua comuna.

A força d’insistir, d’anar repetint una vegada rere l’altra la mateixa fal·làcia, segueixen alimentant un conflicte inexistent i altament perillós: el de la confrontació lingüística. Al damunt, no saben sembrar la discòrdia més que amb llavors espúries…

Volent-la convertir les innocents llengües en armes de batalla, les perverteixen. Amb total desvergonyiment, es refereixen a l’espanyol com la <<lengua comuna>>. El seu objectiu és obvi: eradicar el valor de la diversitat i uniformitat, tot consagrant la superioritat d’una llengua – la seva, és clar – per damunt de les altres, les vernáculas…!

Per sort, una falsedat, per més que es reiteri, no deixarà mai d’ésser-ho. Malgrat que ho vulguin negar, a l’estat espanyol no hi ha una sola llengua. N’hi ha una, l’espanyola, que és oficial a tot el territori de l’estat, i d’altres, que ho són també als seus respectius territoris.

La llengua espanyola, doncs, és oficial a tot l’estat. No cal ni entrar a discutir-ho – entre d’altres raons, perquè tenen la maquinària de governamental ben engreixada per a imposar el monolingüisme…, espanyol! Ara bé, per més que convinguem en que és oficial, no podem caure en el parany de considerar-la comuna!

Comuna per a qui? Serà comuna per a tots aquells que la fan servir i se la senten seva, no? Per a tots aquells que la tenen com a llengua pròpia i la fan servir usualment. No pas per a tots aquells que en tenim i en sentim una altra com a pròpia: euskera, gallec, català – valencià…

Alguns dels que habitem a les provincias tenim una llengua comuna ! Ben cert! Però no és pas l’espanyola. És la nostra, aquella que compartim amb tots aquells ciutadans que parlen com nosaltres. Però tampoc cap de les altres llengües ibèriques no és pas llengua comuna: ni de tots els bascos, ni de tots els gallecs, ni de tots els valencians…

Pel mateix motiu, només els que sentin com a pròpia i usin de manera prioritària l’espanyol tindran la mateixa llengua comuna amb els ciutadans de l’estat espanyol monolingües.

Els altres només en podem tenir una, de llengua comuna: la que compartim amb els que parlen com nosaltres. En el nostre cas, el català, valencià o com preferim anomenar-la. Llengua que compartim amb tots aquells que l’usin, amb independència d’on visquin: al País Valencià, Ses Illes, Andorra, Catalunya Nord, el Principat… En el benentès de que no la compartim – i per tant, no és llengua comuna – amb tots els ciutadans d’aquests territoris, sinó únicament amb aquells que se’n serveixin de manera prioritària.

Una realitat, aquesta de que el català no és la llengua del Principat i d’altres territoris peninsulars, sinó que ho és també junt amb l’espanyol, que els centralistes ens han anant reiterant compulsivament des de fa una bona pila d’anys. Amb aquella voluntat malaltissa que tenen alguns d’evitar, per qualsevol mitjà, que el català i Catalunya poguessin arribar a esdevenir sinònims…! Quantes vegades hem sentit pontificar que les llengües no pertanyen a cap territori sinó a la persona que l’usa? Que ni a Catalunya ni a cap territori de llengua catalana no tenim una sola llengua comuna? Quantes?

Ara, doncs, no seria ni just ni acceptable que pretenguessin fer un gir copernicà, pel que a aquest criteri es refereix. No es pot pretendre que allò que és vàlid per al català no ho sigui igualment per a l’espanyol… !

Com a llengua de l’individu i no pas de la comunitat, tampoc l’espanyol no és la llengua de l’estat espanyol, sinó una de les que s’hi parlen. Una més, igual inter pares.

Això sí, amb l’il·legítim privilegi d’ésser l’única oficial a tot el territori estatal. I, com a malaurada conseqüència, l’única que tenim l’obligació de conèixer. I, encara més desafortunadament – i a causa d’una interpretació jacobina del dret i de l’estat – de fer servir en les nostres relacions amb l’estat central…!

Ara be, tinguem-ho clar, i manifestem-ho amb veu alta i clara tan sovint com puguem: el fet d’estar obligats a conèixer-la i a emprar-la no la converteix, sota cap concepte, en la nostra llengua! De fet, per a uns quants, és precisament aquesta imposició el motiu que ens impedeix que podem sentir-la propera i com a quelcom més o menys nostre (i, de retruc, tampoc l’estat que la converteix en obligatòria…!).

I, encara menys, la converteix en la nostra llengua comuna ! De llengua, com de mare, només en podem tenir una! Una de sola! Una sola llengua que ens agermana amb tots aquells que l’usen – i la volen seguir usant..!

dimarts, 1 de juliol del 2008

De nou, comprovem el vast l’abisme que hi ha entre la definició que ens ofereix el diccionari i l’ús que es pot arribar a fer d’algunes de les paraules que conté. Si això succeeix a Catalunya, on la difusió dels termes políticament correctes s’han estès fins a produir vertigen, a l’estat espanyol ha esdevingut una pandèmia…

A banda dels malabarismes amb que el govern del PsoE ens ha anat obsequiant, dia rere dia, tot tractant d’evitar el mot crisi per a descriure el daltabaix econòmic que ens sacseja, només cal pensar en altres conceptes – partits no-nacionalistes, centre polític, regim de les autonomies… – que tothom sembla acceptar com a adients aturar-se a pensar com perverteixen el llenguatge.

Tanmateix, aquests darrers dies alguns han provat de dur a la pràctica l’art circense de l’encara més difícil. I s’han atrevit a practicar un triple salt mortal…

Ho hem pogut llegir, malauradament, al famós Manifesto para una lengua comuna. Aquest manifest que, sota diverses denominacions, reapareix de tard en tard per a advertir-nos de l’imminent perill de que la lil·liputenca llengua de David (Català) pugui acabar, a cops de fona regionalista, amb la del monumental Goliat (Espanyol)…!.

Literalment, ens expliquen – en la pobre i perseguida llengua seva, por supuesto – que resulta imprescindible garantir la <<llengua política comuna i de comunicació democràtica de tots els ciutadans espanyols>>.

D’entrada, semblem trobar-nos amb un exemple més de pèssima redacció… Conseqüència, no cal dir-ho, de la creixent imposició de les genocides llengües provincials. Ara bé, en una segona lectura esdevé palesa la voluntat de redactar-la exactament així. Per si algú no s’esgarrifa prou, cal posar èmfasi que no tan sols cal defensar la llengua comuna, sinó, també, l’única llengua de comunicació democràtica…

Essent així, sort tenen els espanyols en poder recórrer a la més democràtica de les institucions democràtiques de l’univers sencer, per a que els defensi! Aquell estament secular que no ha dubtat mai quina és la llengua comuna i democràtica de l’estat espanyol: l’imbatible ejército espanyol…!

Ara bé: què significa llengua <<de comunicació democràtica>>? Adjectivar una llengua com a <<de comunicació>> ja és prou absurd, car una llengua – a no ésser que ens referim a la que duem dins la boca – ho és sempre, de comunicació…

Ara bé, quin sentit té afegir-hi, a més a més, <<comunicació democràtica>>? De qui manual o manifest desfasat han extret la genial teoria de que hi ha dues classes de llengües: les <<democràtiques>> i les que no ho són? I si existeixen, qui decideix a quina classe s’ha d’adscriure cadascuna de les sis mil llengües del planeta? I com?

I de què depèn? Del règim polític de l’estat on és oficial? Si el règim és – almenys en teoria – democràtic la llengua també ho és? I deixa d’ésser-ho quan s’hi instaura una dictadura? I si una mateixa llengua, com l’anglès o l’espanyol, és oficial en diversos països— alguns de democràtics, alguns que ho són només de paraula i d’altres de dictatorials – com i qui decideix, si la llengua de comunicació és <<democràtica o no democràtica>>?

O hem d’entendre que aquelles llengües que es defineixen – amb la modèstia que les caracteritza – a elles mateixes com a universals han estat beneïdes també amb la infal·libilitat de la comunicació democràtica?

Les altres, les petites, les provincianes, les que mai no han estat protegides por la gracia de dios, ben segur que tampoc no mereixen rebre aquest do celestial…! Tenen més que merescut el càstig diví d’ésser no-democràtiques… I, si se’n queixen, d’inconstitucionals i tot…!

dissabte, 28 de juny del 2008

A l’estat espanyol sembla que no tinguin massa rellevància el valor de les definicions… Ho veiem, dia rere dia, amb els malabarismes verbals que practica el PsoE per tal de no referir-se a la temuda crisi que ens ha caigut al damunt com una epidèmia. A fi d’evitar pronunciar la paraula tabú, hem assistit a una tirallonga d’eufemismes més o menys afortunats: frenada del creixement, desacceleració, desacceleració sobtada…

Per si no fos suficient, ara han decidit escurçar la definició de selecció. Si fins fa quatre dies era la selecció de futbol, en comptes de “la selecció de jugadors de futbol”, ara, tot d’una, és selección. La selección i prou ! Com que ha assolit les semifinals de no sé ben bé quina mena de campionat – mundial, europeu, torneig ibero-americà…? – els mitjans de comunicació l’han convertida en l’eix neuràlgic de tot…

I, ja posats, en una croada. En una croada contra els infidels. En una croada on els infidels són els que no creuen el la religió obligatòria de la patria una, grande y libre…

I pobre del que no gosi fer-ne pública proclama…! Els defensors de l’ortodoxia espanyola, els guardes d’occident, els amics l’Audiencia Nacional, aniran a buscar-lo, per més bé que es pugui amagar … sota la gesta del Nou Camp! Amb la seva elegància i imparcialitat habitual, el condemnaran per ultratge a la santa patria, a la bandera o a la sagrada unitat d’unitats…!

Pobre del que no s’afanyi a penjar la bandera al balcó – entenguem-nos: la bandera de todos, l’espanyola; no pas algun succedani autonòmic o provincial…! – i no entoni un hosanna a la selección !

Fins i tot, potser, caldrà un acord dels dos grans partits nacionals – que no tenen res de nacionalistes…, malgrat que ho dissimulin tan bé, cada vegada que senten la paraula selección…! – per a endurir el codi penal.

Per a evitar possibles desafectos, caldria considerar ultratge a la patria no només qualsevol intent d’atemptar contra la bandera – espanyola, por supuesto ! –, sinó, també, negar-se a penjar-la al balcó. I, més endavant, si molt convé, igualment podria imputar-se ultratge no emocionar-se profundament només d’entreveure la bandera o de sentir l’himne espanyol…!

Ben segur que tots els no-nacionalistes de l’estat espanyol, incloent-hi els que habiten a les terres de parla catalano-valenciana, secundarien amb passió aquestes modificacions legislatives. Sempre a punt per a defensar les llibertats individuals per damunt de les col·lectives…!

Tanmateix, ara que hi caic, això és del tot impossible! Coherents com són amb els seus al·legats públics, han de centrar-se únicament en aquells temes d’interès general i d’abast social que <<preocupen prioritàriament als ciutadans>>, i no pas en irrellevants qüestions identitàries o de caire nacionalista…

Si aquest criteri era bo per a demanar la supressió de l’Estatut, bé ho ha d’ésser per a desentendre’s de la selección nacional…, no?

O potser també hem de començar a demanar-nos que pretén significar la definició no-nacionalistes…?

dijous, 26 de juny del 2008